REFLEXIONS
VARIACIONS SOBRE EL CUB
La inèrcia vital fa que vulguem extreure petites diferències i variants dels comportaments repetitius i estereotipats. D'altra banda les repeticions empeses pel moviment permanent ens situen en un estat involuntari de comportaments mecànics.
La inèrcia vital fa que vulguem extreure petites diferències i variants dels comportaments repetitius i estereotipats. D'altra banda les repeticions empeses pel moviment permanent ens situen en un estat involuntari de comportaments mecànics.
En
la representació, en l'obra, la repetició es refereix a les repeticions
i la diferència a les diferències. El que es repeteix és el model i
el que es diferencia és el fet diferencial (esdevenir). La funció de l'obra (vida)
consisteix a fer coexistir totes les repeticions en un espai on es
reparteixen les diferències. En "Variacions sobre el Cub" conviu la idea de la
diferència com a
contradicció, i en conseqüència, com a particularitat que només pot entrar en conflicte amb si
mateixa, i la repetició com alguna cosa física i automàtica que no
esta subordinada a l'idèntic perquè res és igual.
La tendència al concepte amable de que som diferents però no oposats on les diferències sempre són conciliables, ens porta a un pensament en el que desapareix el concepte de problema que es troba tipificat en la diferència. No obstant això, encara que solament ens estimulen les divergències i les preguntes, tenim tendència al fet que les diferències es tornin afirmacions i això sovint és destructiu perque no construeix trets diferencials. Alló conflictiu i diferencial genera enfrontaments en els quals el negatiu no és més que aparença basada en desig de positivitat. És una simulació sobre la diferència que paradoxalment es converteix en còpia en tant que semblança, en repetició. Son identitats simulades.
Diferències
i repeticions estètiques representant, en un moment de fracàs de la
representació, lo idèntic, el negatiu, la identitat i la contradicció.La tendència al concepte amable de que som diferents però no oposats on les diferències sempre són conciliables, ens porta a un pensament en el que desapareix el concepte de problema que es troba tipificat en la diferència. No obstant això, encara que solament ens estimulen les divergències i les preguntes, tenim tendència al fet que les diferències es tornin afirmacions i això sovint és destructiu perque no construeix trets diferencials. Alló conflictiu i diferencial genera enfrontaments en els quals el negatiu no és més que aparença basada en desig de positivitat. És una simulació sobre la diferència que paradoxalment es converteix en còpia en tant que semblança, en repetició. Son identitats simulades.
LA REPRESENTACIÓ
Utilitzar
la representació com a mitjà és un mal necessari. És un codi per
transmetre informació. No obstant això, la representació és en si
concepte i un concepte és una abstracció de les diferències. La idea
“cub” esquiva totes les diferències de tots els “cubs” possibles i
imaginables. Se suprimeixen les diferències en favor de les semblances.
Aquestes analogies no són captades per la raó sinó per la sensibilitat.
Són característiques de semblança sentides mitjançant la percepció i la
imaginació. Així les identitats es dilueixen. La sensibilitat elimina
les diferències en favor de les semblances per pura subsistència. La
diferència genera dilema i desordre. Solament quan participem en les
relacions ordenades del nostre entorn, assegurem l'estabilitat essencial
per viure. L'emoció no és més que un senyal de conflicte amb l'entorn, o dit d'una altra manera, un desordre.
Conceptualitzar és en si un pensament mandrós ja que permet sintetitzar i eliminar matisos. D'aquesta forma minimitzem diferències i evitem el dubte. La idea d'alguna cosa en enlloc d'alguna cosa fa que les identitats entrin en un quadre d'oposicions entre conceptes relacionats amb el primer. Així cub verd s'oposa al vermell, verd, groc o blau. És a dir, tots els altres són no verds. La idea del predicat en lloc del subjecte genera una desconceptualització que estimula la diferència, que genera conflicte i per tant porta implícit un pensament estètic.
EL PROCÉS
En realitat hi ha un plantejament de llibertat i naturalesa en el procés creatiu de la repetició. Pot semblar que la forma (cub) està reproduïda de forma idèntica però en realitat el procés estètic no és tal. No es possible. Tampoc consisteix en ajuntar una figura després d'una altra sinó a combinar-les una vegada i una altra. És un desenvolupament dinàmic de la creació, un desequilibri en la construcció, una inestabilitat, una obertura formal que no es veurà completada fins al final. És pura causalitat creativa natural. No són tan importants els elements de simetria presents com els que falten. És l'estimulant possibilitat de que la causa tingui menys simetria que l'efecte. És més, hi ha la possibilitat que la causa quedi en el plànol de la diferència, és a dir, de la desastabilitat, del conflicte, ja que aquesta, generalment parteix d'una pregunta, d'un dubte, d'un sentiment... Sentir és sentir una diferència, una intensitat diferencial en nosaltres. Quan el que es sent (estat diferencial) és representat, apareix com una qualitat i la diferència d'intensitat tendeix a desaparèixer en una inclinació natural a l'equilibri.
LA IDENTITAT
Conceptualitzar és en si un pensament mandrós ja que permet sintetitzar i eliminar matisos. D'aquesta forma minimitzem diferències i evitem el dubte. La idea d'alguna cosa en enlloc d'alguna cosa fa que les identitats entrin en un quadre d'oposicions entre conceptes relacionats amb el primer. Així cub verd s'oposa al vermell, verd, groc o blau. És a dir, tots els altres són no verds. La idea del predicat en lloc del subjecte genera una desconceptualització que estimula la diferència, que genera conflicte i per tant porta implícit un pensament estètic.
EL PROCÉS
En realitat hi ha un plantejament de llibertat i naturalesa en el procés creatiu de la repetició. Pot semblar que la forma (cub) està reproduïda de forma idèntica però en realitat el procés estètic no és tal. No es possible. Tampoc consisteix en ajuntar una figura després d'una altra sinó a combinar-les una vegada i una altra. És un desenvolupament dinàmic de la creació, un desequilibri en la construcció, una inestabilitat, una obertura formal que no es veurà completada fins al final. És pura causalitat creativa natural. No són tan importants els elements de simetria presents com els que falten. És l'estimulant possibilitat de que la causa tingui menys simetria que l'efecte. És més, hi ha la possibilitat que la causa quedi en el plànol de la diferència, és a dir, de la desastabilitat, del conflicte, ja que aquesta, generalment parteix d'una pregunta, d'un dubte, d'un sentiment... Sentir és sentir una diferència, una intensitat diferencial en nosaltres. Quan el que es sent (estat diferencial) és representat, apareix com una qualitat i la diferència d'intensitat tendeix a desaparèixer en una inclinació natural a l'equilibri.
LA IDENTITAT
Per fer front a la
realitat és necessari comprendre el món tal com és. Però la
veritat és que hi ha tants mons com entitats. Entenem com a
entitats els trets diferencials d'un fenomen (cub vermell, verd, a
1/3 a 2/3 , cap a la dreta, cap a l'esquerra, etc.). La idea
tradicional d'identitat es basa en l'essencial, en un origen unívoc.
Però no és possible plantejar un pensament estètic basat en
principis identitaris universalistes, ja que tendeix a tenir un
caràcter utilitari i immòbil. Tornem a la tendència a la
unificació en contra de la diferència, a l'estàtic al devant del que
transita, en favor del benestar i en contra del conflicte. No obstant això, una concepció
vitalista de la identitat ens apropa a la idea de l'afirmació de la
vida per si mateixa. Les idees de sentit, força i valor enfront de
causa, substància i acte. La vida s'expressa millor per mitjà de
les metàfores que dels sil·logismes. La vida no és el subjecte,
(cub) sinó que passa a través dels subjectes. No està,
esdevé.(vermell, verd , blau....)
El pensament estètic porta implícit una lluita interna de forces contràries (diferència), d'aquesta relació sorgeixen infinitat de formes en les quals trobarem infinitat de sentits. Un mateix objecte (cub) canvia de sentit d'acord amb la força que s'apropiï d'ell (vermell). Les forces s'apropien dels objectes i els imposen un sentit. Hi ha tants sentits com a forces facin seves els objectes. Al seu torn existeix una coexistència àmplia de sentits pel quals la suposada essència unívoca del cub deixa de ser possible a favor d'una elecció de la força que presenta major afinitat amb nosaltres. D'aquí sorgeix la idea la interpretació de l'art.
El pensament estètic porta implícit una lluita interna de forces contràries (diferència), d'aquesta relació sorgeixen infinitat de formes en les quals trobarem infinitat de sentits. Un mateix objecte (cub) canvia de sentit d'acord amb la força que s'apropiï d'ell (vermell). Les forces s'apropien dels objectes i els imposen un sentit. Hi ha tants sentits com a forces facin seves els objectes. Al seu torn existeix una coexistència àmplia de sentits pel quals la suposada essència unívoca del cub deixa de ser possible a favor d'una elecció de la força que presenta major afinitat amb nosaltres. D'aquí sorgeix la idea la interpretació de l'art.
IDÈNTIC
La tendència, ja comentada, a unificar i reduir de forma natural les coses a una subsistència amable, ha portat a relativitzar idees tan complexes o tan simples, segons es miri, com la de ser idèntic. La idea de exactament igual, completament igual o molt semblant, gairebé igual són reflex de la percepció. Dir de dos objectes que són el mateix és una incoherència i dir d'un objecte que és idèntic amb si mateix és una obvietat.. Les variables (diferència) que interactuen en els objectes els fan únics; per tant, no és tant una relació d'identitat sinó una pluralitat d'equivalències.
Pensar en nosaltres mateixos com una pluralitat, una combinació única, un cúmul de diferències és pensar de forma expansiva . L'explicació dels fenòmens espirituals es basa en l'organització i interacció d'aquesta multiplicitat. La nostra vida és un model en permanent canvi, no és alguna cosa fixa, donada, immutable i repetible. No obstant això quan assumim una identitat assumim també els desitjos, les idees i les formes de vida d'aquesta identitat. Copiem sense deixar que les variables ens facin únics. Deixem de ser una pluralitat d'equivalències per convertir-nos en una repetició de semblances. Comprimim la vida. Ens convertim en identitats idèntiques.
NEGATIVITAT
La tendència, ja comentada, a unificar i reduir de forma natural les coses a una subsistència amable, ha portat a relativitzar idees tan complexes o tan simples, segons es miri, com la de ser idèntic. La idea de exactament igual, completament igual o molt semblant, gairebé igual són reflex de la percepció. Dir de dos objectes que són el mateix és una incoherència i dir d'un objecte que és idèntic amb si mateix és una obvietat.. Les variables (diferència) que interactuen en els objectes els fan únics; per tant, no és tant una relació d'identitat sinó una pluralitat d'equivalències.
Pensar en nosaltres mateixos com una pluralitat, una combinació única, un cúmul de diferències és pensar de forma expansiva . L'explicació dels fenòmens espirituals es basa en l'organització i interacció d'aquesta multiplicitat. La nostra vida és un model en permanent canvi, no és alguna cosa fixa, donada, immutable i repetible. No obstant això quan assumim una identitat assumim també els desitjos, les idees i les formes de vida d'aquesta identitat. Copiem sense deixar que les variables ens facin únics. Deixem de ser una pluralitat d'equivalències per convertir-nos en una repetició de semblances. Comprimim la vida. Ens convertim en identitats idèntiques.
NEGATIVITAT
Es diu que la diferència és la negativitat perquè porta a la contradicció però només
desde l'identitat. La identitat entesa com a principi (norma) enlloc
de com a particularitat (circumstància), marca límits en comptes d'obrir
possibilitats. El que afirma la vida és la veritable identitat, la
que fluctua. Cada vegada que ens trobem davant d'una limitació, o
dins d'ella, i/o d'una oposició, o dins d'ella, ens hem de preguntar què
significa. Suposa un creuament de diferències (oposició)? Un
pluralisme de diferències sense control (desordre)? Una
icompatibilitat ( contradicció) ? Un cop més la identitat i els
principis ens enfronten amb nosaltres mateixos. Per poder dibuixar
oposicions o limitacions hi ha d'haver alguna cosa més profunda que es
determina en la multiplicitat. No es tracta de resoldre tensions
cercant l'homogeni (repetir) si no d'acceptar la multiplicitat en els
elements dispars. És com si les limitacions estiguessin dins d'una
dimensió (línia) mentre l'expansió pertanyés a les tres conegudes
(forma) juntament amb el temps com a quarta dimensió (llum). En
quant a les oposicions enteses com a tals pateixen el mateix. L'oposició (posició d'una cosa devant d'una altra) és menys profunda,
per limitada, que la contradicció (incompatibilitat de dues
propostes) més rica en matisos. Quan es redueix la
diferencia a un espai mental pla? Precisament quan se li
ha donat una identitat prèvia, quan es vol cercar el model, una
matriu, quan es busca l'homogeneïtat, quan no té profunditat, quan no
té dimensió; és aleshores quan es converteix en un concepte negatiu.
La manca de profunditat genera visions superficials. La manca de
dimensió genera visions planes.
PERCEPCIÓ
Malgrat la tendència al concepte, la diferència sembla que solament pot ser pensada en la representació, mentre la semblança és una condició natural en la percepció.
Es pressuposa que els sentits són les eines que fa servir la percepció per construir conceptes, es a dir, construir imatges bàsiques sense atributs (idea casa, idea cotxe, idea arbre...). A partir d'aquí comencem a establir relacions diferencials. Les semblances no són pensades per la raó sinó percebudes pels sentits. Però encara que la percepció solament opera sobre la base de la diferència, tota percepció està limitada per un llindar. Les diferències massa petites o massa lentes no són perceptibles, no poden alimentar la percepció. Per aixó els sentits tendeixen a unificar, a la semblança.
Tota percepció conscient té característica d'imatge (cub). Els elements d'una imatge són variables sobre la base de la localització (espai), llum (temps) i es destaca del que l'envolta (difereix). Les diferències massa petites o massa lentes es poden desxifrar en la mesura en què són creacions pròpies. Són percepcions subjectives. Però només sóc capaç de traspassar el llindar de la percepcio sensorial quan vaig més enllà en la representació. Quan construeixo. I quan aixó passa, prenc consciència de la diferència.
Finalment l'identitat acaba sent una il.lusió òptica. No és una veritat, es un miratge.
CONTRADICCIÓ
PERCEPCIÓ
Malgrat la tendència al concepte, la diferència sembla que solament pot ser pensada en la representació, mentre la semblança és una condició natural en la percepció.
Es pressuposa que els sentits són les eines que fa servir la percepció per construir conceptes, es a dir, construir imatges bàsiques sense atributs (idea casa, idea cotxe, idea arbre...). A partir d'aquí comencem a establir relacions diferencials. Les semblances no són pensades per la raó sinó percebudes pels sentits. Però encara que la percepció solament opera sobre la base de la diferència, tota percepció està limitada per un llindar. Les diferències massa petites o massa lentes no són perceptibles, no poden alimentar la percepció. Per aixó els sentits tendeixen a unificar, a la semblança.
Tota percepció conscient té característica d'imatge (cub). Els elements d'una imatge són variables sobre la base de la localització (espai), llum (temps) i es destaca del que l'envolta (difereix). Les diferències massa petites o massa lentes es poden desxifrar en la mesura en què són creacions pròpies. Són percepcions subjectives. Però només sóc capaç de traspassar el llindar de la percepcio sensorial quan vaig més enllà en la representació. Quan construeixo. I quan aixó passa, prenc consciència de la diferència.
Finalment l'identitat acaba sent una il.lusió òptica. No és una veritat, es un miratge.
CONTRADICCIÓ
Encara que la
contradicció exerceix un paper important en la diferència, i encara
que solament es pot experimentar la negativitat en la contradicció
des de la identitat, aquesta és una forta agressió dissociativa que
explica i defineix la vida. La dissociació com a mecanisme
psicològic de defensa, en el qual la identitat, les idees, els
sentiments o les percepcions pròpies es troben separades del
coneixement conscient, és una simptomatologia on els elements
inacceptables són eliminats de la imatge pròpia o negats de la
consciència. Per això tendim a la repetició. Copiem el que ja hem
acceptat.
Repetim per contenció.
Repetim per temor. Oblidem perquè repetim. Repetim perquè no podem
viure algunes coses i algunes experiències sinó és repetint.
Repetim perquè estimem, es deixa de repetir quan s'obliden els
afectes. Repetim com una protecció enfront de la por a
decidir. Repetim sotmesos a les inèrcies dels hàbits. Repetim
perquè subordinem el present a el que és absent. Repetim per por a
la diferència. Repetim per por a la contradicció. Per aixó es
necessari pensar la diferència.
En llenguatge
col·loquial, una contradicció és una incompatibilitat entre dues o
més proposicions, però dues proposicions diferents no poden entrar
en contradicció (cub verd és, no cub vermell, groc o verd). El
principi de contradicció es defineix sobre la base que alguna cosa
no pot ser i ser en la mateixa proposició i en el mateix sentit (cub
verd no pot ser no verd). Tantmateix, no existeix la unitat en el
sentit de les proposicions. El sentit no es dona entre objectes. El
sentit es dona internament entre l'objecte i la força que el
poseeix. Hi ha una dramatització interna abans de la representació.
Hi ha multipliciat i oposició. Els sentits d'un mateix objecte son
múltiples com la voluntat. S'es múltiple devant la possibiltat de
ser un per voluntat. La diferència és plural perque es una relació
de forces i les seves relacions internes díns del mateix objecte.
No obstant això,
existeix una altra possibilitat, la paradoxa. La paradoxa entesa com
una sèrie de proposicions que apareixen com a contradictòries, però
que lògicament s'impliquen unes amb unes altres, de manera que la
veritat d'una implica la de les altres (Variacions sobre el
Cub). Es la posibilitat de que no hi hagi una organització
geràrquica si no que tot pugui influir en tothom. No hi ha veritats
subordinades. Qualsevol predicat pot influenciar qualsevol subjecte.
Constitueix multiplicitats lineals, sense subjecte ni objecte,
distribuits en un pla coherent, en el que es dibuixen mapes
constructius allunyats del mimetisme. Espais dinàmics
inacabats, incomplerts, indeterminats.....allà on tot és complert
no hi ha possibiltat de realització. En un mon finalitzat no hi
hauria traces d'incertesa i contradicció, no hi hauria ocasió per
la diferència.
La paradoxa és una idea
singular contrària al que es considera veritable, al sentit
comú, i és precisament per aquesta idea per la qual és vàlida
com a principi argumental. A més, el que es "considera
veritable" neix d'un model, d'una matriu i tendeix a
la repetició. Veritable i comú són les bases de la no-diferència.
La paradoxa permet arribar a conclusions absurdes partint de
premisses i raonaments que no ho són. Fa valer allò que no es
deixa transformar en quelcom habitual. Permet la coexistència de dos
sentits oposats en el mateix objecte. A més la única forma
d'anular-la es sometent-la al sentit comú es a dir,
argumentant amb veritats inmòvils. La paradoxa permet demostrar
les limitacions de les eines dels raonaments plans i porta cada
propietat fins al limit. Ha d'haver una connexió entre el
saber i la resistència, entre la representació i el bloqueig. Hi ha
d'haver una manera d'explicar l'inexplicable
No hay comentarios:
Publicar un comentario